Idea errònia: Déu va manar que s’observara el sàbat quan va descansar el sèptim dia.

 Realitat: La Bíblia diu: «Déu va beneir el dia seté i en va fer un dia sagrat, perquè aquell dia reposà de la seua obra creadora» (Gènesi 2:3). Este versicle no és una llei per als humans, sinó una afirmació del que Déu va fer en el sèptim dia creatiu. La Bíblia no diu que ningú guardara un descans sabàtic abans dels dies de Moisés.

 Idea errònia: Els israelites ja guardaven el sàbat abans de rebre la llei de Moisés.

 Realitat: Moisés va dir als israelites: «El Senyor, el nostre Déu, va fer una aliança amb nosaltres a l’Horeb», la regió on es troba la muntanya del Sinaí. Este pacte incloïa la llei del sàbat (Deuteronomi 5:2, 12). Després d’això, es van donar algunes situacions que demostren que, per als israelites, esta llei era nova. Per exemple, si els israelites ja estaven davall la llei del sàbat mentres estaven en Egipte, per què els diria Déu que guardar-lo els serviria per a recordar que van ser alliberats d’Egipte? (Deuteronomi 5:15) Per què va fer falta que els diguera que no podien arreplegar manà en el sèptim dia? (Èxode 16:25-30) I en el primer cas que es menciona en la Bíblia d’algú que va desobeir la llei del sàbat, com és que el poble no sabia què fer amb eixa persona? (Nombres 15:32-36)

 Idea errònia: El sàbat és una aliança perpètua, i per això encara està en vigor.

 Realitat: Algunes traduccions de la Bíblia fan referència al sàbat com «una aliança per sempre» (Èxode 31:16). No obstant, la paraula hebrea que ací es traduïx «per sempre» també pot fer referència a una duració indefinida, i no necessàriament eterna. Per exemple, la Bíblia utilitza la mateixa paraula per a descriure el sacerdoci de l’antiga nació d’Israel, al qual Déu va posar fi fa uns 2.000 anys (Èxode 40:15; Hebreus 7:11, 12).

 Idea errònia: Els cristians estan obligats a guardar el sàbat perquè Jesús també ho va fer.

 Realitat: Jesús observava el sàbat perquè era jueu i estava obligat per naixement a obeir la llei de Moisés (Gàlates 4:4). Però, després de la mort de Jesús, eixa llei —que incloïa el manament d’observar el sàbat— va ser abolida (Colossencs 2:13, 14).

 Idea errònia: L’apòstol Pau va continuar observant el sàbat després de fer-se cristià.

 Realitat: Pau entrava en les sinagogues el dissabte, però no per a celebrar el sàbat amb els jueus (Fets 13:14; 17:1-3; 18:4). Ho feia per a predicar les bones notícies, perquè segons el costum d’aquella època, els jueus solien preguntar als visitants si volien dirigir algunes paraules als qui estaven allí reunits (Fets 13:15, 32). Pau predicava «cada dia», no només els dissabtes (Fets 17:17).

 Idea errònia: El dia de descans setmanal per als cristians és el diumenge.

 Realitat: La Bíblia no diu que els cristians hagen de dedicar el diumenge (el primer dia de la setmana en el calendari jueu) a descansar i adorar a Déu. Per als primers cristians, el diumenge era com qualsevol altre dia de la setmana. Davall l’entrada «diumenge», l’Enciclopèdia Encarta diu: «L’emperador Constantí I el va instituir com a dia de descans consagrat al culte. A partir del segle IV la legislació civil i eclesiàstica va regular el treball i va prescriure el culte». a

 Però, què podem dir dels passatges bíblics que pareixen indicar que el diumenge era un dia especial? Per exemple, la Bíblia diu que l’apòstol Pau es va ajuntar amb altres cristians un «diumenge» per a menjar. Però ho va fer, no perquè el diumenge fora un dia especial, sinó perquè se n’anava de viatge al sendemà (Fets 20:7). Per altra banda, a algunes congregacions se’ls va dir que apartaren diners «cada diumenge» per a ajudar els necessitats, però només era una suggerència per a administrar els diners. Aquelles contribucions, les guardava cada u en sa casa. No es portaven a ningun lloc on estigueren tots reunits (1 Corintis 16:1, 2).