Imagina’t un pare parlant amb el seu fill de set anys. El pare diu: «Fa molt, molt de temps, Déu va fer la Terra i tot el que hi ha en ella, i també va fer el sol, la lluna i les estreles». El xiquet es queda pensant uns segons, i pregunta: «Pare, i a Déu, qui el va fer?».

«A Déu no l’ha fet ningú. Sempre ha existit», contesta el pare. Esta afirmació senzilla satisfà la curiositat del xiquet, almenys per ara. Però quan es va fent major, la pregunta el continua intrigant. Li costa comprendre que algú no haja tingut principi. De fet, fins i tot l’univers en va tindre. Per això, es pregunta: «Quin és l’origen de Déu?».

Què respon la Bíblia? Bàsicament el mateix que respon el pare de l’exemple anterior. Moisés va escriure sobre Jehovà: «Abans que nasqueren les muntanyes, abans que infantares la terra i el món, des de sempre i per sempre tu ets Déu» (Salm 90:1, 2). I el profeta Isaïes va exclamar: «Que no ho sabeu? No ho heu sentit dir mai? El Senyor és Déu per sempre, ha creat la terra d’un cap a l’altre» (Isaïes 40:28). Igualment, la carta de Judes diu que Déu ja existia «abans de tots els temps» (Judes 25).

Estos textos bíblics ens mostren que Déu és el «rei dels segles», tal com el va descriure l’apòstol Pau (1 Timoteu 1:17). Això vol dir que, per molt que retrocedim mentalment en el temps, Déu sempre ha existit. I sempre existirà (Apocalipsi 1:8). Per tant, la seua existència eterna és una característica fonamental del Totpoderós.

Però, per què ens costa captar esta idea? Perquè la nostra vida és molt breu, i això fa que tinguem un concepte del temps totalment diferent del que té Jehovà. Com que Déu és etern, per a ell mil anys són com un dia (2 Pere 3:8). Pensa en este exemple: podria un saltamartí, que només té una vida adulta d’uns 50 dies, arribar a comprendre que la nostra vida dura 70 o 80 anys? Difícilment! Doncs bé, la Bíblia explica que nosaltres som com saltamartins en comparació amb el nostre Magnífic Creador. Fins i tot la nostra capacitat de raonar és insignificant si la comparem amb la seua (Isaïes 40:22 NM; 55:8, 9). Per tant, no ens sorprén que hi haja aspectes de la naturalesa de Jehovà que se’ns escapen i no entenguem del tot.

Encara que ens coste entendre el concepte d’un Déu etern, en realitat té sentit. Si algú haguera creat a Déu, esta persona seria el Creador. Però, d’acord amb el que diu la Bíblia, Jehovà és qui va crear «tot l’univers» (Apocalipsi 4:11). A més, sabem que hi hagué un temps en què l’univers no existia (Gènesi 1:1, 2). D’on va sorgir? El seu Creador havia d’existir primer. També havia d’existir abans que altres criatures inteŀligents, com ara el seu Fill unigènit i els àngels (Job 38:4, 7; Colossencs 1:15). És obvi, doncs, que primer només existia Déu. No podia haver sigut creat perquè no existia res que el poguera haver creat.

La nostra pròpia existència i la de tot l’univers proven que existix un Déu etern. Aquell que va posar en marxa el vast univers i va establir les lleis que el controlen ha d’haver existit sempre. Només ell podria haver donat alé de vida a totes les altres coses (Job 33:4).