Era un bebé sa de 18 mesos quan, en agost de 1967, vaig agarrar unes febres molt altes. Al sendemà, em vaig despertar i no tenia forces en les cames. Les proves que em feren en l’hospital de Freetown (Sierra Leone), el poble on vivia, mostraren que havia agarrat la pólio, una malaltia infecciosa que causa paràlisi principalment en xiquets menors de cinc anys. La fisioteràpia no va ajudar a enfortir les meues cames. A poc a poc, s’atrofiaren i ja no podien suportar el meu pes. Per culpa de la meua discapacitat, mon pare solia dir que tenia «mitja filla». Com només podia arrastrar-me i tenia l’autoestima per terra, em sentia insignificant.

 Ma mare i jo vivíem en un grupet de cases amb altres famílies pobres. La gent m’apreciava, però jo volia l’amor de mon pare, cosa que no tenia. Alguns creien que la meua malaltia era el resultat d’un malefici. Uns altres li deien a ma mare que hauria de deixar-me en la porta d’un hospici, perquè pensaven que això l’alliberaria de la càrrega de cuidar-me. Ma mare no els va fer cas i va treballar de valent per a criar-me.

 Com no podia estar dreta ni caminar, m’havia d’arrastrar. Però desplaçar-me aixina em causava ferides. Per a protegir el meu cos, em vestia amb roba grossa i, en les mans, em posava unes xancles. Amb el temps, vaig començar a gastar una cosa millor per a les mans, unes peces de fusta en forma d’U. Per a desplaçar-me, coŀlocava les peces de fusta en terra, en acabant, arquejava l’esquena i impulsava les cames cap avant. Tot açò només per a fer un sol «pas». Això carregava moltíssim els meus braços i els meus muscles. Per esta raó, ni podia anar a l’escola ni jugar amb altres xiquets, i rara volta m’allunyava de casa. Em preocupava pensar com sobreviuria si ma mare faltava.

 Li orava a Déu i li demanava que m’ajudara per a no haver de demanar almoina. Pensava que si m’acostava a ell i el servia, cuidaria de mi. Per això, un dia de 1981, a pesar de l’esforç que això suposava, vaig anar a l’església que hi havia en el carrer on vivia. La manera com em mirava la gent m’incomodava. El pastor no em va donar la benvinguda i va reprendre a ma mare perquè m’havia assentat en un banc de l’església que altres havien pagat. Vaig decidir que no tornaria mai més.

 Un matí de 1984, quan tenia 18 anys, vaig anar a la planta de dalt de casa, on m’assentava tots els dies per a mirar a través de la finestra. Des d’allí, podia vore què passava en el món exterior. No sé per què, però aquell dia vaig decidir baixar i eixir a la replaceta que hi havia entre les cases, que normalment estava buida. Allí, em vaig trobar dos hòmens que estaven predicant de casa en casa. Em parlaren d’un futur meravellós on disfrutaria de bona salut. Em van llegir Isaïes 33:24 i Apocalipsi 21:3, 4. Després, em donaren el vistós fullet ¡Disfrute para siempre de la vida en la Tierra! i em van dir que tornarien per a ensenyar-me més.

 Quan tornaren, em van dir que la pròxima volta vindrien amb una missionera que acabava d’arribar i que li deien Pauline. Així va ser, i ella es va convertir en una segona mare per a mi. Ma mare em va animar a estudiar la Bíblia amb ella, perquè Pauline em demostrava amor abnegat, paciència, bondat i interés, i sempre s’assegurava que jo estiguera bé. Em va ensenyar a llegir i, amb la publicació Mi libro de historias bíblicas, em va ajudar a conéixer al Pare amorós que tant desitjava.

 El que aprenia en la Bíblia m’omplia d’alegria. Un dia, li vaig preguntar a Pauline si podia anar a la reunió que els testimonis de Jehovà anomenaven l’Estudi de Llibre de Congregació, a que se celebrava en la casa d’una testimoni que vivia prop de mi. Pauline em va dir que sí. El dimarts següent, va vindre i es va esperar mentres em llavava i em vestia per a assistir juntes a la reunió. Algú em va dir que li demanara a Pauline que pagara un taxi, però jo li vaig contestar: «Aniré fins allí amb les meues peces de fusta».

 Quan ja era hora d’anar-se’n, ma mare i els nostres veïns m’observaven amb preocupació. Mentres travessava la replaceta, alguns d’ells li xillaven a Pauline: «Estàs obligant-la».

 Pauline em va preguntar amablement: «Jay, vols vindre?». Era el moment de demostrar la meua confiança en Jehovà (Proverbis 3:5, 6). Li vaig respondre: «Sí, és la meua decisió». A mesura que m’acostava a la tanca, l’actitud dels veïns que ara observaven en silenci va canviar. Van començar a aplaudir-me.

 Quant que vaig disfrutar d’aquella reunió! Va ser revitalitzant, tot lo món em va donar la benvinguda i ningú em va mirar per damunt del muscle. Em vaig sentir molt a gust, de manera que vaig començar a assistir totes les setmanes. Poc després, vaig preguntar si també podria anar a les reunions més grans que es feien en la Sala del Regne dels testimonis de Jehovà. Com era pobra, només tenia dos vestits i un parell de xancletes. Aixina i tot, estava segura que el poble de Déu no em rebutjaria. I aixina va ser!

 Anar a la reunió em suposava desplaçar-me fins al final del carrer i agarrar un taxi que em pujara al tossal on estava la Sala del Regne. Una volta allí, els germans m’entraven a la Sala al braç.

 Tastar la bondat de Jehovà va fer que volguera refugiar-me en ell, per això em vaig decidir a assistir regularment a les reunions (Salm 34:9 [v. 8 en altres bíblies]). Durant l’època de pluges, a sovint arribava xopada i bruta de fang, i havia de canviar-me de roba en la Sala. Però valia la pena!

 Després de llegir sobre el meu cas en una publicació b dels testimonis de Jehovà, Josette, una Testimoni de Suïssa, va voler enviar-me una cadira de rodes amb pedals, que tenia uns parafangs i uns reflectors molt xulos. A partir d’ahí, em desplaçava amb més dignitat. Els xiquets es quedaven amb la boca oberta i em deien lo molt que els agradava vore’m amb la meua supercadira. Havia passat d’estar en lo més baix, a sentir-me com una reina. Per fi em sentia respectada.

 Em va resultar fàcil progressar espiritualment, perquè ja portava una vida senzilla i moralment neta. La meua cadira em permetia eixir a predicar, i el 9 d’agost de 1986 em vaig batejar. El baptisme em va fer sentir com mai m’haguera imaginat. Estava contenta i satisfeta, ara tenia autoestima i confiança en mi mateixa, un Pare que m’estimava i gent que es preocupava sincerament per mi.

 Com buscava maneres d’agrair-li-ho a Jehovà, vaig pensar en servir de precursora regular, però no estava segura de poder conseguir-ho (Salm 116:12). Vaig orar al respecte i vaig decidir intentar-ho. Així que l’1 de gener de 1988 vaig començar el regular i, des de llavors, no l’he deixat. Açò ha sigut tota una benedicció per a mi. Tinc germans i germanes que amorosament m’ajuden a alcançar la meua meta. I he vist com Jehovà m’ha ajudat a través del seu esperit sant (Salm 89:22 [v. 21 en altres bíblies]).

 Com a precursora, estava més activa, i les meues cames, encara que estaven dèbils, responien als estímuls. Després d’un temps, vaig anar a una clínica que acabaven d’obrir amb l’esperança de rebre fisioteràpia i un programa d’exercicis. No obstant això, una infermera em va dir que no perdera el temps, perquè segons ella prompte em moriria. Quan una companya seua em va dir lo mateix, em vaig desanimar. Així que me’n vaig anar a casa i li vaig demanar a Jehovà en oració que m’ajudara a lluitar contra els meus sentiments de desànim i a conseguir alguna classe de teràpia.

 La predicació va demostrar ser una de les millors teràpies per a mi, ja que feia molt d’exercici. Alguns anys després, una de les infermeres que em va dir que prompte em moriria va passar per la Sala del Regne i em va vore. Es va sorprendre que encara visquera.

 A pesar de la meua salut, he intentat estar molt activa en el servici a Jehovà. Els germans m’encomien pel meu entusiasme i per arribar prompte a les reunions. M’agrada fer-ho, perquè aixina puc saludar els germans i les germanes i interessar-me per ells.

 He tastat la bondat de Jehovà i he rebut moltes benediccions en la meua vida. He tingut el privilegi d’ajudar tres persones a arribar al baptisme. Una d’elles, Amèlia, va assistir a la classe 137 de Galaad. I jo he disfrutat d’anar més d’una volta a l’Escola del Servici de Precursor, una meravellosa provisió de part de Jehovà. El meu Pare celestial m’ha alçat l’ànim, l’autoestima i la confiança. Ara la gent em respecta, i ja no m’avergonyisc de mi mateixa. A més, tinc bons amics en la veritat, no només en el poble on visc, sinó per tot el país i per tot el món.

 Han passat quasi 40 anys des que vaig conéixer la promesa de Déu d’un nou món, on les discapacitats físiques ja no existiran. Eixa promesa continua animant-me, i estic desitjant que es faça realitat. Mentrestant, soc pacient, perquè conec el meu Déu i sé que la complirà sense falta (Miquees 7:7). Com no m’he donat per vençuda a pesar de les proves, he rebut moltes benediccions. Jehovà sempre m’ha ajudat en el moment degut. Soc verdaderament feliç i no deixe mai de somriure, perquè em van agarrar de terra, on em sentia insignificant, i m’han pujat a lo més alt, on em sent com una reina.