Els erudits bíblics reconeixen que el nom de Déu, representat pel tetragrama (יהוה), apareix gairebé 7.000 vegades en el text original de les Escriptures Hebrees. Però molts creuen que no apareixia en el text original de les Escriptures Gregues Cristianes. És per això que la majoria de traduccions modernes de la Bíblia no utilitzen el nom Jehovà al traduir l’anomenat Nou Testament. Fins i tot quan a les Escriptures Gregues Cristianes hi apareixen cites de les Escriptures Hebrees que contenen el tetragrama, la majoria de traductors utilitzen Senyor en lloc del nom de Déu.

La Traducció del Nou Món no segueix aquesta pràctica tan habitual. De fet, utilitza el nom Jehovà 237 vegades a les Escriptures Gregues Cristianes. A l’hora de prendre aquesta decisió, els traductors han tingut en compte dos aspectes importants. 1) Els manuscrits grecs que tenim avui dia no són els originals. Dels milers de còpies que existeixen, la majoria es van fer almenys dos segles després que s’escrivissin els originals. 2) Els que copiaven els manuscrits en aquell temps substituïen el tetragrama per la paraula Kýrios, que és la paraula grega per a Senyor, o feien còpies de manuscrits on ja s’havia introduït aquest canvi.

El Comitè de Traducció de la Bíblia del Nou Món va arribar a la conclusió que hi ha proves sòlides per creure que el tetragrama apareixia en els manuscrits grecs originals. A continuació es detallen aquestes proves:

• Als manuscrits de les Escriptures Hebrees que s’utilitzaven a l’època de Jesús i els seus apòstols, el tetragrama apareixia a tots els llocs on apareixia als manuscrits originals. Aquest fet, que temps enrere gairebé ningú posava en dubte, va quedar totalment confirmat quan es van descobrir prop de Qumran manuscrits de les Escriptures Hebrees que daten del segle primer.

• El tetragrama també apareixia en les traduccions al grec de les Escriptures Hebrees a l’època de Jesús i els seus apòstols. Durant segles, els experts pensaven que el tetragrama no apareixia en els manuscrits de la Septuaginta, una traducció  al grec de les Escriptures Hebrees que existia als dies de Jesús. Però a mitjans del segle XX, els experts van analitzar alguns fragments molt antics de la Septuaginta. Aquests fragments tenien el nom de Déu escrit en caràcters hebreus. Per tant, a l’època de Jesús el nom diví apareixia a les còpies de les Escriptures traduïdes al grec. Ara bé, als volts del segle IV, els manuscrits més importants de la Septuaginta, com ara el Còdex Vaticà i el Còdex Sinaític, no incloïen el nom diví en els llibres des de Gènesi fins a Malaquies (tot i que sí que hi era en manuscrits més antics). Per això, no és sorprenent que en els textos que es conserven d’aquella època el nom diví no es trobi en el Nou Testament, o Escriptures Gregues Cristianes.

  Jesús va orar a Déu: «Els he donat a conèixer el teu nom i el continuaré donant a conèixer»

• Les Escriptures Gregues Cristianes mostren que Jesús sovint feia servir el nom de Déu i el donava a conèixer als altres. Jesús va orar a Déu dient: «He donat a conèixer el teu nom als que tu m’has donat del món», i va afegir: «Els he donat a conèixer el teu nom i el continuaré donant a conèixer» (Joan 17:6, 11, 12, 26).

• Com que les Escriptures Gregues Cristianes són una continuació de les sagrades Escriptures Hebrees i també són inspirades per Déu, no tindria sentit que el nom Jehovà desaparegués de sobte del text. A mitjans del segle primer, el deixeble Jaume va dir als ancians de Jerusalem: «Simeó ha explicat amb tot detall com Déu va dirigir la seva atenció per primera vegada a les nacions per reunir d’entre elles un poble per al seu nom» (Fets 15:14). No seria lògic que Jaume fes aquesta declaració si en el segle primer ningú conegués o utilitzés el nom de Déu.

• El nom diví apareix a les Escriptures Gregues Cristianes en la forma abreujada. A Apocalipsi 19:1, 3, 4 i 6, el nom diví està inclòs a la paraula aŀleluia. Aquesta paraula prové d’una expressió hebrea que literalment significa ‘alabeu Jah’, i Jah és una abreviatura del nom Jehovà. A les Escriptures Gregues Cristianes trobem molts noms que provenen del nom diví. A més, alguns llibres de consulta expliquen que el nom de Jesús significa ‘Jehovà és salvació’.

• Antigues obres jueves indiquen que els cristians jueus utilitzaven el nom diví en els seus escrits. Per exemple, la Tosefta, una coŀlecció de lleis orals que es va completar als volts de  l’any 300, explica què es feia amb els escrits cristians que es cremaven en dissabte: «Els llibres dels Evangelistes i els llibres dels minim [es creu que fa referència a cristians jueus] no se salven de les flames. Es poden deixar cremar allà on són, tant els llibres com les referències que s’hi troben del nom diví.» Segons aquesta mateixa obra, el rabí Yossé el Galileu, que va viure a començaments del segle II, va dir què s’havia de fer amb els escrits cristians la resta de la setmana: «S’han de retallar les referències al nom diví que s’hi troben, guardar-les i deixar cremar la resta.»

•   Alguns biblistes reconeixen que és probable que el nom diví aparegués en cites de les Escriptures Hebrees incloses a les Escriptures Gregues Cristianes. Sota l’encapçalament «El tetragrama en el Nou Testament», The Anchor Bible Dictionary diu: «Hi ha proves que indiquen que, quan es va escriure el Nou Testament, el tetragrama —el nom diví, Yahweh— apareixia en algunes o a totes les cites que es feien de l’Antic Testament.» L’erudit George Howard diu: «Com que el tetragrama encara apareixia a les còpies de la Bíblia en grec [la Septuaginta], que eren les Escriptures de l’església primitiva, és  lògic pensar que els escriptors del Nou Testament conservessin el tetragrama en el text bíblic al citar de les Escriptures.»

• Traductors bíblics de renom han utilitzat el nom de Déu a les Escriptures Gregues Cristianes. Alguns d’aquests traductors ho van fer molt abans que es publiqués la Traducció del Nou Món en anglès. Alguns d’aquests traductors i les seves obres són: en alemany, Die heilige Schrift des neuen Testaments (1791), de Dominikus von Brentano; en francès, Bible de Chouraqui (1985), d’André Chouraqui; en anglès, The Emphatic Diaglott (1864), de Benjamin Wilson, i en portuguès, O Evangelho Segundo S. Mattheus (1909), de Manuel Fernandes de Santanna. En espanyol, Pablo Besson, en El Nuevo Testamento (1919), va utilitzar el nom Jehová a Lluc 2:15 i a Judes 14, així com en més de 100 notes per indicar on ell creia que era probable que aparegués en el text original. A més, algunes traduccions catalanes mencionen el nom de Déu en diferents notes de les Escriptures Gregues Cristianes. Per exemple, La Bíblia. Versió dels textos originals i comentari pels  Monjos de Montserrat fa servir la forma Yahuè, i el Nou Testament, Traducció Interconfessional (1989), utilitza la forma Jahvè.

• Traduccions bíbliques en més de cent idiomes utilitzen el nom diví a les Escriptures Gregues Cristianes. Molts idiomes d’Àfrica, d’Amèrica, d’Àsia, d’Europa i de les illes del Pacífic utilitzen el nom de Déu amb freqüència (consulta la llista de les  pàgines 1742 i 1743). Els traductors d’aquestes versions van decidir utilitzar el nom diví per raons semblants a les que s’han explicat anteriorment. Algunes d’aquestes traduccions de les Escriptures Gregues Cristianes són recents, com ara la Bíblia en rotumà del 1999, que utilitza el nom Jihova 51 vegades en 48 versicles, i la versió en toba-batak, un idioma d’Indonèsia, del 1989, que utilitza el nom Jahowa 110 vegades.

Sense cap mena de dubte, hi ha raons de pes per restituir el nom diví, Jehovà, a les Escriptures Gregues Cristianes. Això és precisament el que els traductors de la Traducció del Nou Món han fet impulsats per un profund respecte pel nom diví i un temor reverent d’eliminar res que aparegués en el text original (Apocalipsi 22:18, 19).