«No puc predicar casa per casa!» Molts nous estudiants de la Bíblia s’han sentit així només de pensar que han de predicar a gent que no coneixen. Aquestes paraules, però, les va dir un ministre itinerant que era un orador i mestre de la Bíblia amb molta experiència.

Molts lectors de Zion’s Watch Tower (actualment La Torre de Guaita) que van deixar les seves esglésies, desitjaven estar amb els que també tenien set de la veritat. La revista va exhortar els seus lectors a buscar els que tenien la mateixa fe i reunir-se per estudiar la Bíblia regularment. Aproximadament des de l’any 1894, la Societat Watch Tower va enviar representants itinerants, més tard anomenats ministres itinerants, per reunir-se amb grups que havien demanat una visita. Aquests homes treballadors i experimentats se seleccionaven perquè eren humils, pel seu coneixement de la Bíblia, per la seva habilitat a l’ensenyar i parlar i per demostrar fe en el rescat. Una d’aquestes visites solia durar un o dos dies. La primera vegada que molts Estudiants de la Bíblia van anar a predicar va ser per distribuir invitacions per a un discurs d’un ministre itinerant. Una tarda, l’Hugo Riemer, que després va ser membre del Consell Rector, va fer un discurs en una escola i després va estar contestant preguntes sobre la Bíblia fins passada la mitjanit. Estava cansat però feliç i va dir que la reunió havia estat «meravellosa».

La Torre de Guaita va dir que el «principal objectiu» dels ministres itinerants era construir «la casa de la fe» mitjançant reunions a les cases dels creients. Els Estudiants de la Bíblia de les rodalies anaven als discursos i a les sessions de preguntes i respostes. Després menjaven tots junts. Un matí, quan era petita, la Maude Abbott va assistir a un discurs i després tots es van reunir al voltant d’una taula al jardí. Ella explica: «Hi havia molt menjar: pernil, pollastre fregit, pa de tot tipus, empanada i pastís. Tots vam quedar ben tips i, cap a les dues, ens vam tornar a reunir per escoltar un altre discurs». Però va admetre: «Tots estàvem mig adormits». En Benjamin Barton, un ministre itinerant amb molta experiència, va dir: ‘Si m’hagués menjat tot el que m’oferien, fa temps que hagués acabat el meu servei com a ministre itinerant’. Amb el temps, la seu mundial va enviar una carta en la que s’aconsellava a les benintencionades germanes que era millor que preparessin un «àpat senzill» i que els «deixessin dormir».

Els ministres itinerants eren molt bons ensenyant i utilitzant gràfics i maquetes, o qualsevol cosa que tinguessin a mà per donar vida als seus discursos. Els discursos d’en R. H. Barber «sempre eren molt interessants». En W. J. Thorn parlava «com un patriarca de l’antiguitat». Un dia, en Shield Toutjian anava en un Ford Model A i de sobte va cridar: «Pareu!». Va sortir del cotxe, va arrencar algunes flors i va donar una lliçó improvisada sobre la creació de Jehovà als seus companys.

La vida dels ministres itinerants presentava molts reptes, sobretot per als de mitjana edat o més grans. Però, per a alguns, el repte més gran va ser haver de canviar l’objectiu principal de la seva feina. Ara  havien de portar la davantera en predicar casa per casa. La Torre de Guaita del 15 de març de 1924 va dir que «una de les principals responsabilitats» dels cristians verdaders «és predicar el Regne. Per això s’envien els ministres itinerants».

Sembla que alguns es van molestar per aquest canvi i van deixar l’obra itinerant. I alguns van formar els seus propis grups. En Robie D. Adkins va explicar que un ministre itinerant, que era un excel·lent orador, va dir ressentit: «Només sé predicar des de la plataforma. No puc predicar casa per casa!». També va dir: «La següent vegada que el vaig veure va ser l’any 1924 al congrés de Columbus, Ohio. Era la persona més infeliç del congrés, de peus sota l’ombra d’un arbre, sol i amargat enmig de milers de germans feliços. Mai més el vaig tornar a veure. Va deixar l’organització poc després». Pel contrari, «molts germans feliços portaven llibres cap als seus cotxes», ansiosos per predicar casa per casa (Ac. [Fe.] 20:20, 21).

Molts ministres itinerants predicaven amb molt d’entusiasme, tot i que potser estaven tan nerviosos com els germans que havien d’entrenar. Pel que fa a la predicació casa per casa, en Maxwell G. Friend, un ministre itinerant que parlava alemany, va escriure: «Aquesta part del servei és una benedicció més del viatge». En John A. Bohnet, un altre ministre itinerant, va explicar que els germans en general van acceptar de bon grat que es donés més importància a la predicació del Regne. Segons ell, la majoria «tenien molt de zel per estar en primera línia de batalla».

Des d’aleshores, els fidels superintendents itinerants han estat una bona influència per als germans. En Norman Larson, Testimoni durant molts anys, va dir: «Ja de petit em vaig adonar que no es pot dubtar del valor i del bé que fan els ministres itinerants». També va dir: «Em van ajudar a anar pel camí correcte». Els abnegats i fidels superintendents itinerants continuen ajudant els seus companys de creença perquè puguin dir: «Podem predicar casa per casa!».

[Comentari de la pàgina 32]

Les visites dels ministres itinerants eren ocasions molt felices

[Il·lustració de la pàgina 31]

L’any 1905, en Benjamin Barton va fer unes 170 visites

[Il·lustració de la pàgina 32]

Walter J. Thorn era un ministre itinerant conegut afectuosament com a Pappy per la seva disposició paternal

[Il·lustració de la pàgina 32]

J. A. Browne va ser enviat a Jamaica com a ministre itinerant l’any 1902 per enfortir i animar catorze grups petits

[Il·lustració de la pàgina 32]

Els ministres itinerants van edificar la fe, van enfortir la unitat cristiana i van apropar els germans a l’organització