LA BÍBLIA diu clarament que el marit ha ‘d’estimar la seva muller com a si mateix’. I la dona també ha de ‘respectar el marit’. Tots dos han de complir amb les seves responsabilitats com a «una sola carn» (Ef. 5:33; Gèn. 2:23, 24). Amb el pas del temps, la unió d’una parella es va fent més forta, com també ho fa l’amor que es tenen l’un per l’altre. Els sentiments d’una parella feliçment casada s’uneixen i entrellacen tal com les arrels de dos arbres que creixen junts, un al costat de l’altre.

Però, què passa si un dels dos mor? Aleshores, es trenca aquell vincle que era irrompible mentre la parella estava viva. I, el qui queda vidu, sovint té una barreja de sentiments de tristesa, solitud i, fins i tot, ira o culpabilitat. Durant els cinquanta-vuit anys que va durar el seu matrimoni, la Daniela va conèixer moltes persones que van perdre la seva parella. * Però, després que el seu marit morís, va dir: «No havia entès mai aquesta experiència. No ho pots entendre fins que no t’hi trobes».

Alguns investigadors sostenen que no hi ha patiment més dur que la mort d’un cònjuge estimat. Molts que es troben en aquesta situació hi estan d’acord. La Millie, qui va perdre el marit fa molts anys, va descriure com veia la vida sense ell: «Em sento com si estigués mutilada». Amb aquestes paraules feia al·lusió al seu estat emocional causat per la mort del seu marit de vint-i-cinc anys.

 La Susan solia pensar que no era raonable que les vídues passessin anys plorant la pèrdua del marit. Però, llavors, va morir el seu marit als trenta-vuit anys. I, tot i que ja n’han passat vint, reconeix: «Penso en ell cada dia». Sovint vessa llàgrimes perquè el troba a faltar moltíssim.

La Bíblia indica que és molt dolorós perdre la parella i que aquest sentiment dura molt de temps. Quan Sara va morir, Abraham, el seu marit, «anà a fer el dol per Sara i a plorar-la» (Gèn. 23:1, 2). Encara que creia en la resurrecció, Abraham va sentir una pena molt intensa quan ella va morir (Heb. 11:17-19). I Jacob no es va oblidar immediatament de Raquel, la seva estimada esposa, quan aquesta va morir, ja que va parlar tendrament d’ella als seus fills (Gèn. 44:27; 48:7).

Què aprenem d’aquests exemples bíblics? Els vidus i les vídues sovint senten el dolor durant molts anys. No hauríem de veure les seves llàgrimes i la seva tristesa com un símptoma de debilitat, sinó com una conseqüència natural de la gran pèrdua que han patit. És per això que potser necessitin la nostra empatia i el nostre suport durant molt de temps.

Quan algú perd el cònjuge, la seva vida no es converteix senzillament en la que tenia quan era solter. Després d’anys de matrimoni, l’espòs normalment sap com consolar la seva esposa i com aixecar-li l’ànim quan se sent trista o frustrada. Si ell ja no hi és, la seva font d’amor i de consol també desapareix. De manera similar, l’esposa també aprèn amb els anys què ha de fer perquè el seu espòs se senti segur i feliç. Per a ell, no hi ha res millor que la seva delicadesa, les paraules reconfortants i l’atenció que presta a les seves necessitats i a les coses que li agraden. Si ella mor, pot sentir que hi ha un buit a la seva vida. Per això, alguns que estan de dol veuen el futur amb incertesa i temor. Quins principis bíblics els ajuden a sentir-se segurs i en pau?

«No us preocupeu, doncs, pel dia de demà, que el demà ja tindrà les seves preocupacions. Ja en té prou cada dia amb el mal que porta.» (Mt. 6:34.) Tot i que aquestes paraules de Jesús apliquen principalment a les necessitats materials, han ajudat moltes persones a suportar el calvari que representa perdre un ésser estimat. Alguns mesos després que morís la seva esposa, en Charles va escriure: «Encara trobo a faltar molt la Monique, i de vegades sembla que cada cop l’enyoro més. Però m’he adonat que aquest sentiment és normal i que, a la llarga, el pas del temps alleujarà part del dolor».

És clar, en Charles va haver d’afrontar «el pas del temps». Com ho va aconseguir? Ell respon: «Amb l’ajuda de Jehovà, vaig aconseguir no amoïnar-me pel demà». En Charles no es va deixar aclaparar per l’angoixa. És veritat que el dolor no va desaparèixer de la nit al dia, però tampoc va permetre que el consumís. Si tu també has perdut la teva parella, esforça’t per afrontar  aquesta pèrdua dia a dia, perquè no saps les coses positives que el demà et portarà.

La mort no formava part del propòsit original de Jehovà, sinó que forma part de «les obres del diable» (1 Jn. 3:8; Rm. 6:23). Satanàs usa la mort i la por que aquesta provoca per esclavitzar moltes persones i deixar-les sense esperança (Heb. 2:14, 15). A ell li encanta veure que algú tira la tovallola pensant que, ni tan sols en el món nou, trobarà la felicitat i la satisfacció. És per això que, l’aflicció dels qui estan de dol és el resultat del pecat d’Adam i de les maquinacions de Satanàs (Rm. 5:12). Jehovà posarà remei al mal que Satanàs ha causat quan venci la mort, la seva arma cruel. Entre els qui han estat alliberats de la por que Satanàs provoca per mitjà de la mort hi ha moltes persones que han perdut la seva parella. Aquest pot ser el teu cas.

Per als ressuscitats, la vida a la Terra serà diferent. És evident que hi haurà molts canvis en les relacionals interpersonals. Pensa, per exemple, en els pares, avis i altres avantpassats que seran ressuscitats i viuran amb els seus fills i néts mentre vagin assolint la perfecció progressivament i, per tant, deixin enrere els efectes de la vellesa. Podria ser que les generacions més joves hagin d’aprendre a veure’ls d’una manera molt diferent de com els veuen avui? Oi que aquests canvis formaran part de la millora que experimentarà la família humana?

Què passarà amb els qui han perdut dos o més cònjuges? Aquesta és una de les moltes  preguntes que ens poden sorgir sobre els qui ressuscitaran. De fet, els saduceus van plantejar una pregunta sobre una dona que havia perdut tant el primer marit com tots els altres que va tenir després (Lc. 20:27-33). Quina relació tindran tots aquests quan ressuscitin? La veritat és que no ho sabem, i tampoc té sentit fer especulacions ni inquietar-nos per aquests assumptes desconeguts. Ara per ara, el que hem de fer és confiar en Déu, ja que el que sí sabem és que tot el que Jehovà farà en el futur serà bo. Val la pena esperar-ho amb il·lusió i no amb por.

Una de les ensenyances més clares de la Bíblia és la resurrecció. Els relats bíblics que parlen de les resurreccions garanteixen que ‘tots els qui són als sepulcres sentiran la veu [de Jesús], i sortiran’ (Jn. 5:28, 29). Pensa en la felicitat que sentiran els qui es tornin a trobar amb aquells que hauran estat alliberats de les urpes de la mort. D’una altra banda, no podem ni imaginar com n’estaran, de feliços, els qui ressuscitin.

A mesura que ressuscitin milions i milions de persones, la Terra s’anirà omplin de joia, com no n’hi ha hagut mai (Mc. 5:39-42; Ap. [Rv.] 20:13). Reflexionar en aquest miracle que aviat succeirà hauria de consolar tots els qui han perdut un ésser estimat.

Tindrem motius per estar tristos quan succeeixi aquesta resurrecció tan grandiosa? La Bíblia diu que no. Segons Isaïes 25:8, Jehovà «farà desaparèixer per sempre la Mort!». Això també vol dir que la gent ja no patirà el tràngol que provoca la mort, ja que aquesta profecia continua dient: «El Senyor Jahvè eixugarà les llàgrimes de cada cara». Si ara estàs trist perquè ja no tens al costat la teva estimada parella, la resurrecció et donarà motius per ser feliç.

Ningú pot entendre completament tot el que Déu farà en el món nou. Jehovà diu: «Tant com el cel és més alt que la terra, així els meus camins són més alts que els vostres camins, els  meus pensaments, més alts que els vostres pensaments» (Is. 55:9). La promesa de Jesús sobre la resurrecció ens permet confiar en Jehovà, tal com ho va fer Abraham. Ara mateix, el més important per a cada cristià és fer el que Déu espera de nosaltres, i així ser «considerats dignes d’assolir l’altre món», juntament amb els qui ressuscitaran (Lc. 20:35).

En comptes d’angoixar-te pel futur, centra’t en l’esperança. Molts veuen el futur molt negre, però Jehovà ens dóna una esperança millor. A pesar que no sabem del tot com satisfarà Jehovà les nostres necessitats i els nostres desitjos, no hi ha dubte que ho farà. L’apòstol Pau va escriure: «Veure allò que esperem no és esperança: allò que un veu, ¿per què ho ha d’esperar encara? En canvi, si esperem allò que no veiem, és amb paciència constant que ho anhelem» (Rm. 8:24, 25). L’esperança ferma en les promeses de Déu t’ajudarà a aguantar. I gràcies a això, podràs experimentar el meravellós futur quan Jehovà ‘satisfaci els desigs del teu cor’ i ‘saciï de bon grat els vivents’ (Sl. 37:4; 145:16; Lc. 21:19).

Quan s’apropava la mort de Jesús, els seus apòstols van començar a sentir-se torbats, i Jesús els va consolar dient-los: «Que ja no es torbi més el vostre cor. Creieu en Déu; creieu, doncs, també en mi». I va afegir: «No us deixaré pas orfes; torno a vosaltres» (Jn. 14:1-4, 18, 27). A través dels segles, aquestes paraules donarien esperança i aguant als seus seguidors ungits. Així mateix, els qui desitgen veure com els seus estimats tornen a la vida no tenen raons per perdre l’esperança. Ni Jehovà ni Jesús els deixaran desconsolats. En pots estar ben segur!