ELS Testimonis de Jehovà de Rússia van esclatar d’alegria quan, el 1991, per fi van aconseguir reconeixement oficial i es van aixecar les prohibicions que des de feia tant de temps pesaven sobre la seva obra. Pocs s’imaginaven que la quantitat de Testimonis creixeria deu vegades més, fins aconseguir la xifra actual de prop de 170.000 publicadors! Entre tots els zelosos predicadors de Rússia també hi ha germans que s’han traslladat d’altres països per col·laborar en la sega espiritual (Mt. 9:37, 38). T’agradaria conèixer-ne alguns?

El mateix any que es va aixecar la prohibició a Rússia, en Matthew, que és de Gran Bretanya, tenia 28 anys. En un congrés va escoltar un discurs que ressaltava la necessitat que hi havia a les congregacions de l’Europa de l’Est, i es va posar com a exemple una congregació de Sant Petersburg que només comptava amb un ajudant de congregació i no tenia cap ancià. Així i tot, els publicadors dirigien centenars de cursos bíblics! En Matthew diu: «Després d’aquell discurs no podia deixar de pensar en Rússia, i per això vaig fer oracions específiques sobre el meu desig de traslladar-m’hi». Després d’estalviar alguns calerons i vendre gairebé totes les seves pertinences, es va mudar a Rússia el 1992. Vols saber com li ha anat?

«L’idioma era tot un repte», explica en Matthew. «No podia tenir converses espirituals significatives.» A més, comenta que li va costar trobar allotjament: «Ja no recordo quantes vegades vaig haver de canviar-me de pis en poc temps». Però, tot i aquests problemes inicials, diu: «Haver vingut a Rússia és la millor decisió que he pres. M’ha ajudat a confiar molt més en Jehovà i he pogut experimentar la seva guia de moltes maneres diferents». Amb el temps, en Matthew va ser nomenat ancià i pioner especial, i ara serveix a la sucursal prop de Sant Petersburg.

 En Hiro, que és del Japó, es va graduar a l’Escola de capacitació ministerial el 1999, quan tenia 25 anys. Un dels seus instructors el va animar a servir en el camp estranger, i com que ell havia sentit a parlar de la necessitat que hi havia a Rússia, va començar a estudiar rus. A part, va fer una cosa molt útil: «Vaig anar a Rússia sis mesos, i com que els hiverns són molt durs, hi vaig anar al novembre per veure si seria capaç d’aguantar el fred». Després de «sobreviure» a aquell hivern, en Hiro va tornar al Japó, va dur una vida molt senzilla per estalviar i va tornar a Rússia —aquest cop per quedar-s’hi!

Ja fa dotze anys que en Hiro està a Rússia, i ha servit en diverses congregacions. En algunes hi havia més de cent publicadors, i ell era l’únic ancià. En una congregació havia de presentar gairebé totes les assignacions de la Reunió de servei, i dirigir cada setmana l’Escola de predicació, l’Estudi de La Torre de Guaita i cinc Estudis de llibre de congregació diferents. A més, també havia de fer moltes visites pastorals. Quan pensa en el passat, en Hiro diu: «M’agradava molt ajudar els germans i germanes a fer-se més forts en sentit espiritual». I com el va beneficiar a ell servir en un lloc de necessitat? Diu: «Abans de venir a Rússia ja era ancià i pioner, però sento que des que sóc aquí tinc una relació amb Jehovà completament diferent. He après a confiar més en Ell en tots els aspectes de la meva vida». El 2005, en Hiro es va casar amb l’Svetlana, i ara serveixen junts com a pioners.

En Matthew i en Michael són dos germans carnals del Canadà que tenen 34 i 28 anys. Els dos van visitar Rússia i els va sorprendre la gran quantitat de persones que assistien a la Sala i els pocs germans que hi havia per dirigir les reunions. En Matthew diu: «La congregació on vaig estar tenia una assistència de dues-centes persones, i només hi havia un ancià força vellet i un ajudant de congregació jove. Veure allò em va despertar el desig de mudar-m’hi per ajudar-los». Al final, en Matthew s’hi va traslladar el 2002.

Quatre anys després, en Michael també hi va anar, i de seguida es va adonar que encara hi havia una gran necessitat de germans que portessin la davantera. Com que ell era ajudant de congregació, li van assignar els comptes, les publicacions i els territoris. A més, li van demanar que fes la feina del secretari, que fes discursos i que ajudés a organitzar congressos i construir Sales del Regne. De fet, avui dia hi segueix havent moltíssima feina a les congregacions. I, tot i que haver de realitzar tantes tasques és molt esgotador, en Michael, que ara és ancià, diu: «Ajudar els germans em dóna una satisfacció enorme. És la millor manera d’utilitzar la meva vida!».

En aquest temps, en Matthew es va casar amb la Marina, i en Michael, amb l’Olga. Avui, juntament amb molts germans ben disposats, segueixen ajudant les congregacions, que no paren de créixer.

El 1994, quan la Tatiana tenia 16 anys, sis pioners especials de la República Txeca, Polònia i Eslovàquia van anar a servir a la seva congregació a Ucraïna. Ella els recorda amb molt d’afecte: «Eren pioners molt treballadors, accessibles i amables. A més, coneixien la Bíblia molt bé». Al veure com Jehovà beneïa l’esperit abnegat d’aquells germans, la Tatiana va desitjar ser com ells.

L’exemple d’aquells pioners la va animar molt, i per això utilitzava les vacances de l’escola per anar amb altres germans a predicar a territoris d’Ucraïna i Bielorússia on no s’havia predicat mai. Aquelles experiències li van agradar tant que va fer plans per  anar a Rússia i predicar més. Primer hi va anar poc temps per visitar una germana que servia allà i per buscar una feina que li permetés seguir sent pionera. Més tard, el 2000, s’hi va mudar definitivament. Creus que li va costar aquell canvi?

La Tatiana ens ho explica: «Com que no podia permetre’m viure sola, vaig haver de llogar una habitació. Però no era fàcil, i hi havia moments en què desitjava tornar a casa. Ara bé, Jehovà sempre em va ajudar a veure els beneficis de no deixar el meu servei». Avui, la Tatiana, que serveix de missionera a Rússia, reflexiona: «Tots els anys que he passat lluny del meu país m’han fet viure experiències que no tenen preu i m’han permès tenir moltíssims amics. Però el millor és que aquest temps ha enfortit la meva fe».

La Masako, que és del Japó i ara té uns 50 anys, sempre havia desitjat ser missionera, però semblava que la salut era un impediment. No obstant això, quan va millorar una mica, va decidir traslladar-se a Rússia per ajudar. Al principi li va costar trobar un bon lloc on viure i una feina estable, però se les va enginyar per seguir sent pionera fent classes de japonès i feines de neteja. Què l’ha ajudat a no deixar el seu servei?

Mirant enrere i recordant els catorze anys que ha passat a Rússia, la Masako diu: «L’alegria de predicar compensa qualsevol dificultat que hagi d’experimentar. La predicació en llocs de necessitat fa la meva vida més activa i emocionant». A més, comenta: «Veure com Jehovà m’ha cuidat, com m’ha donat un sostre i com m’ha alimentat i vestit ha sigut com experimentar un miracle en carn pròpia». A part de Rússia, la Masako també ha ajudat a Kirguizistan i en grups de parla anglesa, xinesa i uigur. Actualment, és pionera a Sant Petersburg.

Moltes famílies han marxat del seu país perquè tenien problemes econòmics i han volgut millorar la  seva qualitat de vida. Però d’altres s’han mudat a l’estranger per assolir les seves metes espirituals, igual que van fer Abraham i Sara (Gèn. 12:1-9). Pensa en el cas d’en Mikhaïl i l’Inga, una parella que el 2003 es va mudar d’Ucraïna a Rússia i de seguida va trobar persones que buscaven la veritat.

En Mikhaïl explica: «Una vegada vam predicar en una zona on mai no havia predicat ningú i, en una porta, va sortir un senyor gran que va dir: “Sou predicadors?”. Quan vam respondre que sí, va dir: “Sabia que vindríeu algun dia! No pot ser que les paraules de Jesús no es compleixin”, i va citar Mateu 24:14». En Mikhaïl segueix explicant: «Allà també vam trobar deu dones baptistes que tenien moltes ganes d’aprendre la veritat. Tenien el llibre Viure eternament, i cada cap de setmana l’utilitzaven per estudiar la Bíblia. Els vam contestar preguntes durant hores, vam cantar cançons del cançoner i vam sopar plegats. Aquella visita és un dels records més bonics que tinc». En Mikhaïl i l’Inga no tenen cap dubte que servir en llocs on hi ha molta necessitat de predicadors els ha apropat a Jehovà i ha fet que estimin més les persones i que tinguin una vida molt satisfactòria. Actualment estan en l’obra de circuit.

El 2007, en Iuri i l’Oksana, un matrimoni d’Ucraïna que tenen prop de 35 anys, van visitar la sucursal de Rússia amb el seu fill, l’Aleksei, que en té 13. Allà van veure un mapa on s’indicaven grans àrees de territori no assignat. L’Oksana diu: «Després de veure el mapa, ens vam adonar de la gran necessitat de predicadors. Allò ens va ajudar a decidir que ens traslladaríem a Rússia». I què més els va ajudar? En Iuri diu: «Va ser molt útil llegir articles de les nostres publicacions, com ara un que ens animava a servir a l’estranger. Llavors vam anar a visitar la zona que la sucursal ens havia recomanat, i vam buscar casa i feina». * L’any següent s’hi van traslladar.

Al principi els va costar molt trobar feina i es van haver de canviar de pis unes quantes vegades. En Iuri diu: «Fèiem molta oració per no desanimar-nos, i no vam deixar de predicar i de confiar en l’ajuda de Jehovà. De fet, hem vist clarament que s’ha fet càrrec de nosaltres quan hem posat el Regne en primer lloc. El nostre servei aquí ha enfortit molt la nostra família» (Mt. 6:22, 33). I quin efecte ha tingut en l’Aleksei servir en un lloc de necessitat? L’Oksana diu: «Li ha fet molt de bé. Quan tenia 9 anys es va batejar. A més, veure que hi ha molta necessitat el motiva a ser pioner auxiliar cada cop que té vacances. Estem molt contents quan veiem que s’estima la predicació i que s’hi esforça molt». En Iuri i l’Oksana actualment són pioners especials.

Els comentaris d’aquests germans tan treballadors deixen ben clar que si ens volem traslladar a un altre lloc per augmentar la nostra predicació és necessari confiar plenament en Jehovà. És cert que servir en un territori de necessitat té els seus reptes, però els germans que es decideixen a mudar-se estan molt contents de portar el missatge del Regne a les persones que tenen interès en la veritat. Podries tu també ajudar en un lloc on hi hagi necessitat de més publicadors? Si ho proves, no tardaràs a sentir-te com en Iuri, qui va dir: «Només em penedeixo d’una cosa: de no haver-ho fet abans!».