QUI no s’ha sentit mai angoixat i ha hagut de recórrer a algú per ajuda? Si ens trobéssim en aquesta situació, segurament escolliríem un amic que tingués experiència amb el problema que ens causa angoixa i que ens pugui comprendre. Oi que tothom desitjaria tenir un amic compassiu i amb experiència? Una persona amb aquests trets seria un amic ideal.

Pel que fa a l’oració, algunes persones potser també senten el mateix i en lloc d’adreçar-se a Déu, a qui veuen com algú molt llunyà o imponent, prefereixen encomanar-se a un sant. Creuen que els sants seran més comprensius perquè han passat per proves i dificultats semblants a les nostres. Per exemple, si han perdut alguna cosa molt important potser s’adreçaran a «sant» Antoni de Pàdua, el patró de les coses perdudes. Si tenen algun animal malalt segurament s’encomanaran a «sant» Antoni Abat i, si estan desesperats perquè es troben en un carreró sense sortida, a «sant» Judes Tadeu.

Però, com podem saber si la Bíblia realment aprova les oracions als sants? Com que les oracions van dirigides a Déu, ens hauríem de fer les següents preguntes: escolta Déu les nostres oracions? I, com se sent quan orem als sants?

El costum d’orar als sants es basa en la doctrina de la intercessió mitjançant els sants, la qual és una ensenyança de l’Església catòlica. La New Catholic Encyclopedia resumeix l’essència d’aquesta doctrina de la següent manera: «Suplicar mitjançant algú qui, als ulls de Déu, té el dret de fer-ho per tal d’obtenir misericòrdia per a aquell qui ho necessita». Així doncs, qui ora als sants espera que se li concedeixi un favor especial a través d’ells gràcies a la posició afavorida que tenen davant Déu.

Però, ensenya la Bíblia aquesta doctrina? Algunes persones diuen que, a les seves cartes, l’apòstol Pau va proporcionar un fonament per fer oracions als sants. Per exemple, va escriure el següent als cristians de Roma: «Però us prego, germans, per nostre Senyor Jesucrist i per la caritat de l’Esperit, que lluiteu amb mi amb les vostres oracions a Déu per mi» (Romans 15:30). Estava demanant Pau als seus companys cristians que intercedissin a favor d’ell davant Déu? De cap manera. En tot cas, serien ells els qui demanarien a Pau, un apòstol de Crist, que intercedís a favor d’ells. Més aviat, Pau volia ensenyar que és apropiat demanar a un altre cristià que faci oracions a Déu per nosaltres. Però això és totalment diferent a fer oracions a algú, qui suposadament és al cel, perquè faci arribar la nostra petició a Déu. Per què es pot dir això?

A l’evangeli de l’apòstol Joan, Jesús va afirmar: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida; ningú no ve al Pare sinó per mi» (Joan 14:6). I també  va dir: «Tot allò que demanareu al Pare en nom meu, ell us ho concedirà» (Joan 15:16, BCI). Jesús no va dir que haguéssim de dirigir les nostres oracions a ell i que, aleshores, ell parlaria amb Déu de part nostra. Més aviat, si volem que les nostres oracions siguin escoltades, les hem d’adreçar a Déu mitjançant Jesús, i no a través de ningú altre.

Quan els seguidors de Jesús li van demanar que els ensenyés a orar, Jesús va dir: «Quan pregueu, digueu: Pare, que sigui santificat el teu nom» (Lluc 11:2, BEC). Cada vegada que orem ens hem d’adreçar a Déu, i no a Jesús ni a ningú altre. D’acord amb aquestes ensenyances tan clares de Jesús, oi que és lògic arribar a la conclusió que hem de dirigir les nostres oracions a Déu mitjançant Jesucrist i no pas a través d’altres intermediaris o «sants»?

L’oració és una part molt important de la nostra adoració, i adorar a qualsevol altre que no sigui Déu estaria totalment en contra del que ensenya la Bíblia (Joan 4:23, 24; Apocalipsi [Revelació] 19:9, 10). I per aquesta raó, hauríem d’adreçar les nostres oracions només a Déu.

En el Sermó de la Muntanya, Jesús va posar la il·lustració d’un nen que li demana al seu pare alguna cosa per menjar. Li donaria un pare al seu fill una pedra en comptes de pa? O, una serp verinosa en comptes de peix? (Mateu 7:9, 10.) Seria impensable que un pare amorós fes això!

Pensa en una il·lustració semblant, però ara des del punt de vista d’un pare. Imagina’t que el teu fill et vol obrir el seu cor. Al llarg dels anys, has enfortit amb molta cura la relació amb el teu fill i, a més, sempre has sigut molt accessible. Tot i això, per una por injustificada a la teva reacció, li demana a una altra persona que t’expliqui els seus sentiments. Com et sentiries? I, què pensaries si el teu fill té el costum de parlar amb tu només a través d’un intermediari i sembla que no deixarà de fer-ho? T’agradaria tenir aquest tipus de comunicació? És clar que no! Els pares amorosos volen que els seus fills parlin amb ells personalment i els demanin amb tota confiança el que necessiten.

Jesús va aplicar de la següent manera la il·lustració del nen que demana menjar: «Si, doncs, vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, com més el vostre Pare del cel en donarà de bones als qui el preguen!» (Mateu 7:11). Sens dubte, el desig d’un pare de donar coses bones als seus fills és molt fort. Però el desig del nostre Pare celestial d’escoltar i respondre les nostres oracions encara és més fort.

Déu vol que ens adrecem personalment a ell en oració, encara que els nostres defectes ens facin sentir angoixats. Ell no delega la tasca d’escoltar les nostres oracions. De fet, la Bíblia ens anima: «Llança la teva càrrega sobre Jahveh, i ell et sustentarà» (Salm 55:22, TBS). En comptes de dependre dels sants o d’altres intermediaris, ens hauríem d’esforçar per enfortir la relació que tenim amb Jehovà Déu.

El nostre Pare celestial s’interessa per cadascun de nosaltres, ens vol ajudar amb els nostres problemes i ens convida a apropar-nos a ell (Jaume 4:8). Oi que ens sentim molt feliços de poder adreçar-nos al nostre Déu i Pare, aquell qui ‘escolta les pregàries’? (Salm 65:3 [65:2 en NM].)