Si tens fills adolescents, les discussions poden posar a prova la teva paciència i les teves habilitats com a pare. * La Maria, qui viu al Brasil i té una filla de catorze anys, explica: «Quan la meva filla desafia la meva autoritat em fa sortir de polleguera. Ens enfadem tant que acabem cridant-nos». La Carmela, d’Itàlia, té el mateix problema: «Les discussions amb el meu fill sempre són acalorades i, al final, ell s’acaba tancant a l’habitació».

Per què alguns adolescents són tan problemàtics? És culpa dels seus amics? Podria ser, ja que la Bíblia diu que les amistats d’una persona poden tenir una gran influència, tant positiva com negativa (Proverbis 13:20; 1 Corintis 15:33, BCI). I la veritat és que la major part de l’entreteniment per als joves promou la rebel·lia.

Ara bé, també s’han de tenir en compte altres factors que poden afectar els teus fills. Vegem-ne alguns.

L’apòstol Pau va escriure: «Quan era infant parlava com un infant, pensava com un infant, raonava com un infant; però, quan m’he fet home, he deixat de banda les coses d’infant» (1 Corintis 13:11). Les paraules de l’apòstol indiquen que nens i adults pensen diferent. En quin sentit?

 Els nens acostumen a pensar que les coses són o blanques o negres. Però els adults són capaços d’entendre conceptes abstractes i poden pensar més enllà a l’hora de prendre decisions o arribar a conclusions. Per exemple, els adults estan acostumats a tenir en compte les qüestions ètiques d’un assumpte i pensen en com les seves accions poden afectar els altres. En canvi, els adolescents n’estan aprenent.

La Bíblia anima els joves a cultivar la «reflexió» (Proverbis 1:4, BEC). A més, insta tots els cristians a fer servir la facultat de pensar (Romans 12:1, 2; Hebreus 5:14). Però, de vegades, la capacitat de raonar del teu fill adolescent pot provocar una discussió, fins i tot sobre coses que semblen totalment insignificants. O potser expressa una opinió personal que no és la més encertada (Proverbis 14:12). Quan es presentin aquest tipus de situacions, com pots raonar amb ell en comptes de discutir?

Un consell: Quan raonis amb el teu fill adolescent no creguis que sempre has de tenir l’última paraula. Encara que sembli que no faci cas, segurament recordarà més coses del que t’imagines o del que ell admetria. No et sorprenguis si després d’uns dies canvia de parer i està d’acord amb el que vas dir o, fins i tot, afirma que la idea era seva.

«De vegades, discutia amb el meu fill sobre coses petites, com per exemple, que no havia de malgastar o que no havia de molestar la seva germana. Però, en la majoria dels casos, semblava que ell volia que li preguntés què estava pensant, que el comprengués i li digués: “Ara t’entenc” o “Llavors, això és el que penses”. Ara m’adono que, si hagués dit alguna cosa semblant, ens podríem haver estalviat moltes discussions» (Kenji, Japó).

Gran part de l’educació d’un adolescent consisteix en preparar-lo per a quan arribi el dia d’anar-se’n de casa i viure com un adult responsable (Gènesi 2:24). I durant aquest procés, l’adolescent està formant la seva personalitat, és a dir, les seves característiques, creences i valors que definiran qui és. Quan s’enfronti amb la pressió d’actuar malament, l’adolescent amb una personalitat ben definida no només pensarà en les conseqüències. Es preguntarà: «Quina classe de persona sóc? Quins valors tinc? Què faria en aquesta situació una persona amb aquests valors?» (2 Pere 3:11).

La Bíblia ens parla de Josep, un jove que tenia una personalitat ben definida. Per exemple, quan la dona de Putifar va insistir que tingués relacions sexuals amb ella, Josep li va respondre: «Com podria fer, doncs, un mal tan gran i pecar contra Déu?» (Gènesi 39:9). Tot i que els israelites encara no tenien una llei que prohibís l’adulteri, Josep va percebre el punt de vista de Déu. A més, les paraules «com podria» indiquen que havia adoptat el punt de vista de Déu, que aquest ja era part de la seva personalitat (Efesis 5:1).

El teu fill adolescent està definint la seva personalitat. D’una banda, això és bo, ja que les seves conviccions l’ajudaran a superar la pressió dels seus companys i fer-los front (Proverbis 1:10-15). De l’altra, però, aquest mateix sentit de la identitat també el pot impulsar a fer-te front a tu. Si aquest és el teu cas, què pots fer?

La formació de la seva personalitat i les seves conviccions és un procés totalment normal i bo. De fet, la Bíblia ensenya que els cristians no han de ser com nens «fluctuants i enduts per qualsevol vent d’ensenyament» (Efesis 4:14). Així doncs, no impedeixis que el teu fill adolescent formi la seva personalitat; anima’l a fer-ho!

«Quan demostro a les meves filles que vull escoltar-les, estan més disposades a tenir en compte la meva opinió, encara que sigui diferent de la seva. M’esforço per no obligar-les a pensar com jo, sinó animar-les a formar les seves pròpies conviccions» (Ivana, República Txeca).

Alguns adolescents, tal com els nens petits, fan servir l’art d’insistir una i altra vegada en el mateix tema per cansar els seus pares. Si això passa sovint a la teva família, vés amb compte. Si cedeixes potser alleujaràs la situació temporalment, però també estaràs ensenyant al teu fill adolescent que les discussions li permetran sortir-se amb la seva. Quina és la solució, doncs? Fes cas del consell de Jesús: «Que la vostra paraula sigui: Sí quan és sí, no quan és no» (Mateu 5:37, TBS). Els adolescents no discuteixen tant quan saben que ets conseqüent amb el que dius.

Ara bé, sigues raonable també. Per exemple, permet que el teu fill adolescent expressi per què creu que l’hora d’arribada a casa s’ha de canviar en alguna situació específica. En aquest tipus de situacions, no estaràs cedint a la pressió, sinó que senzillament estaràs posant en pràctica el següent consell bíblic: «Que tothom s’adoni com sou de comprensius» (Filipencs 4:5, Nou Testament, ed. Cristiandad).

Per descomptat, no hi ha cap pare que sigui perfecte. Com diu la Bíblia: «Tots ensopeguem sovint» (Jaume 3:2). Si creus que part de la culpa d’una discussió és teva, no dubtis a demanar perdó al teu fill adolescent. Si admets els teus errors, li donaràs un bon exemple d’humilitat i l’ajudaràs a fer el mateix.

«Després de discutir i haver-me calmat, vaig demanar perdó al meu fill per haver reaccionat impulsivament. Allò va fer que ell també es calmés i va facilitar que m’escoltés» (Kenji, Japó).