«PER què jo? Per què ha permès Déu que em passi això?» Aquestes preguntes inquietaven el Sidnei, un brasiler que, quan tenia vint-i-quatre anys, va patir un accident en un tobogan d’aigua que el va confinar a una cadira de rodes.

A causa del sofriment que provoquen els accidents, les malalties, la mort dels qui estimem, els desastres naturals i les guerres, molts senten que Déu els ha decebut. Però això no ve de nou. Al patriarca Job de l’antiguitat li va sobrevenir una calamitat rere l’altra i, convençut que Déu n’era el culpable, va dir: «Et crido, i tu no em respons; em presento davant teu, i no em fas cas. T’has enfurismat contra mi, t’oposes a mi amb la força de la teva mà» (Job 30:20, 21). Que equivocat estava!

Job no coneixia l’origen i la raó de tantes desgràcies, ni per què Déu ho permetia. Afortunadament avui tenim la Bíblia, que ens explica el perquè del sofriment i ens ajuda a saber com hem de reaccionar en aquestes circumstàncies.

La Bíblia diu sobre Déu: «La seva obra és perfecta, perquè tots els seus camins són justícia: és el Déu fidel i sense iniquitat, ell és just i recte» (Deuteronomi 32:4). Aleshores, seria lògic que un Déu «just i recte» volgués que les persones patissin? O que fes servir el sofriment per castigar-les o posar-les a prova?

Al contrari, la Bíblia diu: «Que ningú, en ser temptat, no digui: Sóc temptat de part de Déu. Perquè Déu no és temptat pels mals, i ell no tempta ningú» (Jaume 1:13). En realitat, gràcies a la Bíblia sabem que Déu va crear Adam i Eva perfectes i els va donar un lloc ben bonic on viure, una feina agradable i va cobrir totes les seves necessitats. Déu els va dir: «Sigueu fructífers i multipliqueu-vos, i ompliu la terra i sotmeteu-la». És evident que Adam i Eva no tenien motius per sentir-se decebuts amb Déu (Gènesi 1:28).

Però avui dia vivim en unes condicions que no són ni de bon tros perfectes. De fet, al llarg de la història, la humanitat ha patit terriblement. Les següents paraules són ben certes: «Tota la creació alhora gemega i pateix» (Romans 8:22). Com hem arribat a aquest punt?

Per entendre per què patim, ens hem de remuntar al temps en què va sorgir el sofriment. Persuadits per un àngel rebel, més tard anomenat Satanàs i Diable, Adam i Eva van rebutjar les justes normes de Déu, representades pel manament de no menjar de «l’arbre del coneixement del bé i del mal». El Diable va dir a Eva que no moririen si desobeïen Déu. Va acusar Déu de ser un mentider i privar els seus súbdits del dret a decidir què està bé i què està malament (Gènesi 2:17; 3:1-6). Satanàs va donar a entendre que a la humanitat li aniria molt millor sense la governació divina. Tot això va plantejar una qüestió de vital importància: era Déu un bon governant?

A més, el Diable ha plantejat una altra qüestió: ha acusat els humans de servir Déu per egoisme. Referint-se al fidel Job, va dir a Déu: «¿No has aixecat una tanca entorn d’ell, i entorn de casa seva, i entorn de tot el que té, tot al voltant? [...] Però, si allargues ara la teva mà, i toques tot el que té, et maleirà a la cara!» (Job 1:10, 11). Encara que Satanàs estava parlant sobre Job, amb les seves paraules va insinuar que tots els humans serveixen Déu per interès.

Quina seria la millor manera de resoldre d’una vegada per sempre aquelles qüestions tan importants? Déu, en la seva saviesa infinita, tenia la solució perfecta, una que no ens fa sentir decebuts (Romans 11:33). La seva decisió va ser permetre que els humans es governessin per si sols durant un temps i que els resultats deixessin clar quina governació era la millor.

 Les tristes condicions que veiem avui dia a la Terra són una prova irrefutable que la governació humana ha fracassat completament. Els governs no només han estat incapaços de portar pau, seguretat i felicitat als seus súbdits, sinó que, a més, gairebé han destruït el planeta. Això reforça aquesta veritat fonamental que llegim a la Bíblia: «No pertany a l’home que camina de dirigir els seus passos» (Jeremies 10:23, BEC). La governació de Déu és l’única que pot garantir a la humanitat pau, felicitat i prosperitat eternes, perquè aquest és el Seu propòsit (Isaïes 45:18).

Així, doncs, com complirà Déu el seu propòsit per a la humanitat? Recordem que Jesús va ensenyar als seus seguidors a orar d’aquesta manera: «Vingui el teu regne. Sigui feta la teva voluntat, com en el cel, també sobre la terra» (Mateu 6:10). Al temps degut, Déu eliminarà totes les causes de sofriment mitjançant el seu Regne (Daniel 2:44). La pobresa, les malalties i la mort seran cosa del passat. Parlant dels pobres, la Bíblia diu que Déu «alliberarà el desvalgut quan demani auxili» (Salm 72:12-14). Pel que fa als malalts, la Bíblia promet: «Cap habitant no dirà: Estic malalt» (Isaïes 33:24). I Jesús va dir dels morts que es troben en la memòria de Déu: «Ve l’hora en què tots els qui són en els sepulcres escoltaran la seva veu, i sortiran» (Joan 5:28, 29). Quines promeses tan animadores!

Uns disset anys després del seu accident, el Sidnei, mencionat a l’inici, va dir: «No vaig culpar mai Jehovà Déu de l’accident, però reconec que al principi em vaig sentir decebut amb ell. Hi ha dies que em sento desolat, i quan penso en les meves limitacions físiques, em poso a plorar. Però gràcies a la Bíblia he entès que l’accident no va ser cap càstig de Déu. Com diu la Bíblia, “a tothom li arriba el temps i el contratemps”. Orar a Jehovà i llegir certs textos bíblics m’ha ajudat a enfortir la meva espiritualitat i a ser positiu» (Eclesiastès 9:11; Salm 145:18; 2 Corintis 4:8, 9, 16).

Si mai sentim que Déu ens ha decebut, recordem les raons per les quals ha permès el sofriment i que ben aviat anul·larà els seus efectes. Això ens ajudarà a superar aquests sentiments. Podem estar segurs que Déu «recompensa els qui el cerquen» i que els qui posen fe en ell i en el seu Fill no seran decebuts mai (Hebreus 11:6; Romans 10:11).